Diari d'un profe malalt

Doncs res o poca cosa vull dir de mí de moment. Sóc professor de clàssiques no sé en quin institut (gràcies al Departament d'Ensenyament això és una aventura contínua :D). La meva idea al fer això és simplement de relaxar-me explicant què he fet. Si algú mai vol deixar els seus comentaris, encantat de llegir-los. Una abraçada

25 d’agost 2006

2) Fragils

Ahir a la nit vaig arribar de Barcelona i tot just acabat de sopar, em vaig dirigir al Centre Social més actiu del poble. Allà estaven els habituals feligresos de l'establiment. Quan vaig arribar començaven a veure una pel·lícula que es diu Frágiles. Com aquesta setmana no he anat al cinema, us en parlaré d'aquesta.

Frágiles es, si no m'equivoco, la tercera peli de Jaume Balagueró, director catalana de cinema fantàstic/terror que es va donar a conéixer amb Els sense nom (que casualitats de la vida, la van fer aquesta setmana per la tele). És un dels directors de cinema de terror d'aquí que treballa amb gent de fora i acostuma a rodar en llengua anglesa, la qual cosa li suposa com a mínim la possibilitat de poder entrar en el tancat circuit americà, un circuit on les pelis estrangeres tenen molt difícil fer-se un lloc si no estan rodades en llengua anglesa.

El repartiment de la pel·lícula està format, en la seva gran majoria per actors de llengua anglesa. Aquest repartiment està encapçalat per Ally McBeal, menys coneguda com Calista Flockheart, la nòvia d'Indiana Jones (i.e., de Harrison Ford). Els actors espanyols que apareixen, principalment, és l'Elena Anaya, una noia que ja està acostumada a rodar en anglès perquè va intervenir a Van Helsing (on feia el paper d'una de les tres vampires). Altres pel·lícules on la podeu veure són: Lucía y el sexo y la peli que estrenen la setmana vinent de Alatriste (basada en la novela d'Arturo Pérez Reverte). Elena Anaya és una altra actriu espanyola que intenta obrir-se pas en el cinema americà, ja que si no estic equivocat viu a Los Àngeles.

Sobre la pel·lícula, doncs dir que no està malament. No és espatarrant, però pases una hora i mitja o una mica més entretingut, sense adormir-te. Us haig de reconéíxer que les pel·lícules de terror no són totalment del meu agrat, però aquesta es pot veure.

Però si no fes una crítica, no seria jo. I aquí ve aquesta. El guió és una còpia de El sexto sentido. Amb la diferència que en El 6º sentido els morts els veia només el nen (què gran s'ha fet, i què borratxo :D) i en aquesta pel·lícula qui veu els morts és tothom qui està a punt de morir, o bé està a prop. N'hi ha, de diferències, però la veritat és que té un "regustillo" a la pel·lícula de Night Shyamalan que és incuestionable. De totes maneres, com us deia, una pel·lícula que es pot veure.

Així doncs, de nota li posaré un 6'5. Principalment perquè està en dvd i es pot veure a casa tranquil·lament. Si fos el cine i pagant l'entrada…

21 d’agost 2006

1) I si parlem de com soc a l'aula???

Hola amics.

Encara no he anat al cine, així que no tinc cap peli nova que comentar. Com això d'escriure és una mica "una droga", començo a explicar l'altra vessant d'aquest blog: la de profe.

Avui és dia 21. Queden 7 dies peraquè el Departament em digui on treballaré el curs vinent.

Però avui vull fer una visita al passat. A un passat meravellós que es diu Figueres; que es diu ramon Muntaner. Aquest fou el primer institut on em vaig estar tot un curs. L'experiència fou genial; els companys, una gent que em va ensenyar moltíssim; els alumnes, uns nens/nes molt macos als quals encara tinc molt d'apreci (i crec que és mutu).
La història que us explicaré va succeir en aquell institut. Jo era el professor de grec de 1r de Batxillerat. Era una classe on hi havia 18 noies i només 3 nois. Entre aquests nanos n'hi havia un que era especial: l'Ignasi. Era (i és) un bon nanu… però que a la classe era impossible que s'estigués callat. Com a conseqüència, anava una mica just. Tot i que sempre aprobava. Bé, un temps després, xerrant amb ell pel messenger sobre les seves notes i els seus exàmens, li vaig dir: "Però Ignasi, si et vaig veure com copiaves a l'examen" (ara ja no m'enrecordo de quin era, però potser era el primer del segon trimestre). En un principi, com tothom que es dopa, en Gaston ho va negar tot vehemenment… fins que, al final, em va dir: "però, si no em vas poder veure; i no em vas dir res". Sobre les seves dues afirmacions, sí que el vaig veure; i no em vaig molestar en dir-li res. Per què? Crec que és més efectiu (i teatral) el fet de dir-ho a posteriori… Els deixa intranquils… i no tornem a copiar. Si l'examen hagués estat del 3r trimestre la cosa hagués estat diferent. Llavors sí que no hagués permés que copiés… però, si ho fa en els dos priemrs, per què no deixar-lo? Al cap i a la fi, una mica d'ajuda mai ve malament, i potser d'aquesta manera s'anima a estudiar, sobretot si el profe et diu que t'ha enxampat ;).

Simplement, com a conclussió, haig de dir que hagués pagat per veure la cara de l'Ignasi quan li vaig dir…

Ovidi

P.D.: Amic Ignasi, espero que no t'hagis enfadat per explicar la teva història… i sobretot, no t'enfadis si dic públicament que no et vaig veure… M'ho va semblar, però no n'estava segur ;)

20 d’agost 2006

2) 70 anys sense Federico Garcia Lorca

Bé, aquest segon post d'avui és una mica estrany. Ho reconec. Es tracta d'un petit homenatge a, potser, el millor poeta espanyol: Federico García Lorca. Si no és el millor, com a mínim és el més conegut. Us deixo un parell de poemes d'ell, per si hi ha sort i us entra una mica de fam (de llegir més coses seves :P).

EL BALCÓN

Si muero
Dejad el balcón abierto

El niño come naranjas
(Desde mi balcón lo veo)

El segador siega el trigo
(Desde mi balcón lo siento)

Si muero
Dejad el balcón abierto.



ROMANCE SONÁMBULO

Verde que te quiero verde.
Verde viento. Verdes ramas.
El barco sobre la mar
y el caballo en la montaña.
Con la sombra en la cintura
ella sueña en su baranda,
verde carne, pelo verde,
con ojos de fría plata.
Verde que te quiero verde.
Bajo la luna gitana,
las cosas le están mirando
y ella no puede mirarlas.

*

Verde que te quiero verde.
Grandes estrellas de escarcha,
vienen con el pez de sombra
que abre el camino del alba.
La higuera frota su viento
con la lija de sus ramas,
y el monte, gato garduño,
eriza sus pitas agrias.
¿Pero quién vendrá? ¿Y por dónde...?
Ella sigue en su baranda,
verde carne, pelo verde,
soñando en la mar amarga.

*

Compadre, quiero cambiar
mi caballo por su casa,
mi montura por su espejo,
mi cuchillo por su manta.
Compadre, vengo sangrando,
desde los montes de Cabra.
Si yo pudiera, mocito,
ese trato se cerraba.
Pero yo ya no soy yo,
ni mi casa es ya mi casa.
Compadre, quiero morir
decentemente en mi cama.
De acero, si puede ser,
con las sábanas de holanda.
¿No ves la herida que tengo
desde el pecho a la garganta?
Trescientas rosas morenas
lleva tu pechera blanca.
Tu sangre rezuma y huele
alrededor de tu faja.
Pero yo ya no soy yo,
ni mi casa es ya mi casa.
Dejadme subir al menos
hasta las altas barandas,
dejadme subir, dejadme,
hasta las verdes barandas.
Barandales de la luna
por donde retumba el agua.

*

Ya suben los dos compadres
hacia las altas barandas.
Dejando un rastro de sangre.
Dejando un rastro de lágrimas.
Temblaban en los tejados
farolillos de hojalata.
Mil panderos de cristal,
herían la madrugada.

*

Verde que te quiero verde,
verde viento, verdes ramas.
Los dos compadres subieron.
El largo viento, dejaba
en la boca un raro gusto
de hiel, de menta y de albahaca.
¡Compadre! ¿Dónde está, dime?
¿Dónde está mi niña amarga?
¡Cuántas veces te esperó!
¡Cuántas veces te esperara,
cara fresca, negro pelo,
en esta verde baranda!

*

Sobre el rostro del aljibe
se mecía la gitana.
Verde carne, pelo verde,
con ojos de fría plata.
Un carámbano de luna
la sostiene sobre el agua.
La noche su puso íntima
como una pequeña plaza.
Guardias civiles borrachos,
en la puerta golpeaban.
Verde que te quiero verde.
Verde viento. Verdes ramas.
El barco sobre la mar.
Y el caballo en la montaña.

2) Fundacion Tony Manero

Estimats amics/gues (i exalumnes, oi Ignaci ;))

Divendres a la nit ens vam dirigir una colla de persones cap a la bonica localitat de Castellbisbal per veure el directe del nou disc dels nois de la Fundación Tony Manero.

El concert va durar dues hores i s'ha de dir que va tenir una gran qualitat. La banda sonava realment bé i en directe són un grup que té molta força, tot i que jo els recordava més divertits. Abans, entre cançó i cançó feien un xou, però actualment l'han abandonat, suposo que per intentar que la gent apreciï més la seva música.

Per als qui no conegueu a la Fundación, us haig de dir que el seu estil és Funky. No puc dir gaire més perquè no sóc pas un entès en música en general i en el Funky en particular. Ara bé, la gent s'ho va passar d'allò més bé ja que sóc un grup amb molta energia i no descansen un segon en les prop de 2 hores que dura l'espectacle.

Així doncs, en conclusió: si podeu veure en directe un concert de la Fundación, no us ho penseu gaire. Aneu-hi i viviu-lo. La gresca i la marxa estan assegurades

Guillem

P.D.: Genís, he sigut prou concís?

17 d’agost 2006

2) Silent Hill

Bona tarda.

Ahir vaig anar a Barcelona i vaig aprofitar per anar als meus cinemes preferits, els Warner que hi ha a la maquinista. M'agraden perquè les pantalles són molt grans, tot i que són els més cars de Barcelona. Bé, una vegada fet el preàmbul, us explico quina peli vaig veure ahir.

La pel·lícula que vaig veure és Silent Hill. Aquesta peli està basada en un joc d'ordinador de Konami; diguem-ne que és una cosa a mig camí entre Alone in the Dark i Resident Evil, però tal vegada més a prop de Alone.

Sobre el repartiment, us diré que la protagonista és Rhanda Mitchell. Aquesta és una actriu que ha intervingut en força pel·lícules mitjanament recent (sobre tot, la més coneguda és Melinda & Melinda, d'en Woody Allen); la rèplica li dóna el seu marit, interpretat per en Sean Bean (que es va fer famós fent el paper de dolent a GoldenEye i després ha aparegut a El Senyor dels Anells i Pla de Vol: Desaparescuda). Tot i que per a mí, qui fa el millor paper és Jodelle Ferland. I qui és? La nena filla dels dos protagonistes.

El guió, en el seu origen, no és gaire original. Una nena té malsons i visions d'un poble, que resulta que és un poble abandonat (Silent Hill). Aquest poble amaga una tràgica història, motiu pel qual fou abandonat. Fins aquí, tot típic i tòpic. Ara bé, cal reconèixer que a mesura que la pel·lícula avança, va guanyant en interès i en profunditat. El final és d'una subversió d'allò que esperaríem brutal. Ara bé, si coneixeu el videojoc, podreu intuir el final i saber que hi haurà segona part (nanos: la pela és la pela, i a Hollybutt (genial Ivan :D) no hi ha gaires idees per fer pelis originals. No us explico el final per si algú la vol anar a veure.

La direcció no em sembla prou encertada… En canvi, els efectes estan força bé (com es nota que hi ha pasta a les pelis made in Hollywood). I tot i que la peli no comença amb gaire força, acaba tenint moments força interessants, com el clímax a l'esglèsia del poble.

En definitiva, que no és una pel·lícula genial, però sí una prou interessant i entretinguda com per gastar-vos els 5€ d'una entrada. Dins del que podeu trobar a al cartellea d'estrena, està força bé.

Fins aviat

Ovidi

15 d’agost 2006

La Tradicio clasica a Piratas del Caribe

Hola de nou.

Us adjunto en aquest nou post un parell d'idees que sobre tradició clàssica m'han sorgit mentre veia la peli.

Piratas del Caribe em sembla que és una pel·lícula amb una important dosi de presència d'elements "clàssics" dins de la seva trama. Aquest post no pretén explicitar-los tots de manera exhaustiva, ni presentar-los de manera ordenada ni curosa, simplement, fer-vos esment que hi apareixen, per si esteu d'acord o no.

Aquesta segona part (i la tercera) de Piratas tenen una estructura marcadament odisseica o eneídica, o més aviat d'Argonàutica. M'explico, a més del fet que totes tres obres passen en alta mar (on hauria de passar si no una història de pirates), on el vaixell del capità sparrow, la Perla Negra té un paper preponderant. No arriba al cas de la nau Argo, però déu n'hi doret. A més, trobem l'actuació d'una fetillera (en les obres clàsiques esmentades no apareix una fetillera ni per casualitat, oi? ;)) i al final de la història, aquest final obert que ens deixa, se'ns comenta que per salvar el capità Sparrow s'haurà de fer un viatge al món d'ultratomba, més enllà del món dels vius. I aquest viatge més enllà del món dels vius és potser la referència més clara a l'Odissea i a l'Eneida. També la recerca d'"adynata", d'impossibles (com el cor de Davy Jones), és un altre element que ens situa l'acció dins de les novel·les gregues i de l'epopeia grega (els treballs de Jàson o els d'Hèracles en serien un altre exemple). La navegació cap els confins del món (tal com els Argonautes o Odisseu) és un element recurrent a la saga, i també habitual de les obres de la literatura clàssica.

En definitiva, com va dir un poeta: Nihil novum sub sole.
Lo dicho, que tot ja està inventat i que Piratas del caribe no deixa de ser un refregit de tòpics del cine i literatura d'aventures, sense més gràcia que una actriu molt maca i uns efectes digitals brutals.

Piratas del Caribe: El cofre del hombre muerto

Doncs bé amics, aquí us deixo la meva impressió d'aquesta pel·lícula.

Suposo que tots coneixeu la pel·lícula. La despesa publicitària de la productora (la Disney amb el Jerry Brucheimer o com carai s'escrigui :P) és impressionant i és difícil no veure una marquesina d'autobús sense un cartell de la pel·lícula. L'elenc d'actors és molt ampli, amb actors molt "populars" que van des del Jonhy Depp fins a l'Orlando Bloom (El Reino de los cielos i El senyor dels Anells) passant per la brevíssima intervenció de només 3 segons (si arriba) d'un dels meus actors de culte, en Geoffrey Rush (impressionant actor que el podeu veure a pel·lícules com Shine, on fa el paper de pianista, o a Els miserables. on dóna vida al policia que persegueix implacablement durant anys i anys a Liam Neeson-Jean Valjean).
Sobre els aspectes tècnics de la pel·lícula, us diré que el director és en Gore Verbinsky, famós per fet… Bé, alguna cosa haurà fet (en realitat, si no m'equivoco, és el director de The Mexican i poca cosa més). La veritat és que bé per desmèrit seu o bé per desmèrit del guió, de la trama o el que sigui, no aconsegueix donar en cap moment un ritme a la pel·lícula (potser és un fan d'Oliver Stone i és l'única persona a qui li va agradar l'Alexandre :P). Crec que amb tot el pressupost que manegava podria haver obtingut un major rendiment de la situació.
Els efectes especials són, potser, el millor de la pel·lícula. Molt aconseguits els maquillatges i les simulacions per ordinador, fent la majoria la impressió de ser prou reals. Però en alguns moments… em va donar la impressió de ser un excès de efectes, fent primar els efectes per sobre qualsevol altre aspecte de la pel·lícula.
Sobre els actors, ben poca cosa podem dir, només unes breus pinzellades. En Jonhy Depp torna al paper de Capità Sparrow, un personatge amanerat, sobreinterpretat, histriònic, però tal volta em sembla que és el que ha de ser, ja que qualsevol altra interpretació faria que ens prenguèssim seriosament tota la trama… La Keira Knighhtley és el millor de la pel·lícula. Per la seva interpretació??? NOOOO, perquè està molt… ejem, és molt bona actriu :P. L'Orlando Bloom és sobre qui recau gran part de la trama de la pel·lícula i podríem dir que solventa la papereta amb prou fermesa, no per guanyar un Òscar, però sí amb professionalitat.
Un dels aspectes més negatius de la pel·lícula és el seu metratge: 150 interminables minuts. Hi ha pelis llargues, però que si tenen ritme, es suporten fàcilment. En canvi, en aquesta, n'hi ha moments en què no saps com seure a la butaca del cinema.
També negatiu el final que ho deixa tot obert per a què la gent haguem de tornar al cinema a veure la tercera (i esperem, desitgem i supliquem) i definitiva part de les aventures del Jack Sparrow i la Perla Negra.

Però no tot ha de ser negatiu. Com a cosa positiva, o almenys a mí em va agradar, us comento els dos pirates que fan parella còmica. Tenen alguns dels millors gags de la pel·lícula.

Hi ha una cosa que no entenc del guió (i si algú no ha vist la peli, que me perdoni) però, com aconsegueix el Comodoro Harrington el cor de Davy Jones? Quan es trenca la gerra, ell està a la illa perseguit pels indígenes. Em sembla una errada de guió brutal. O sóc jo? Si algú té una explicació que se m'escapès, li agraïria.

Finalment, només una nota. La història del triangle amorós que esclata, no us recorda a la primera trilogia filmada de la Guerra de les galàxies??? On Jack Sparrow seria el capità Han Solo, en Ted Turner seria Luke Skywalker i la Keira seria la princesa Amidala. perquè també hi ha en Chiwaka (que seria el segon de La Perla Negra), els ésser raros (els indígenes més o menys serien els Ewoks?). NO sé, digueu-me freaky, però hi veig moltes coincidències…

la nota de la peli és un 5'5 (i el pitjor… és que aniré a veure la tercera, tot i saber que és dolenta: nota per a mí: 0 de burro :P).

Gràcies per aguantar aquesta parrafada

Ouidius

14 d’agost 2006

Primera lliço

Doncs bé amics, aquest blog (un de tants que hi ha a la xarxa) pretén tractar de diversos temes:
1. Explicar les meves experiències diàries a classe.
2. Donar la meva versió sobre els llibres i/o pel·lícules que llegeixi.

Per tal de no fer un patiburrull difícil d'assimilar, cada dia que escrigui encapçalaré les "lliçons" amb un 1 o un 2, segons el tema que tracti.