Diari d'un profe malalt

Doncs res o poca cosa vull dir de mí de moment. Sóc professor de clàssiques no sé en quin institut (gràcies al Departament d'Ensenyament això és una aventura contínua :D). La meva idea al fer això és simplement de relaxar-me explicant què he fet. Si algú mai vol deixar els seus comentaris, encantat de llegir-los. Una abraçada

19 de setembre 2006

1) Estrés

Bona nit a tots

Perdoneu que darrerament no hagi donat senyals de vida, ni consultat els vostres blogs… Sabeu que si és així hi ha una bona excusa… que és la que us paso a detallar.


És dimecres, dia 13. Em llevo i miro l'ordinador. Carai! Mitja jornada a Sant Celoni. Aquests institut em sona. Clar! És on treballa en Manel (ja fa temps em va dir que tindrien una mitja jornada). Saps què? Que truco… a veure si tinc sort i me la donen. Truco a ensenyament (ja sabeu que és un lloc amb una gent molt simpàtica i meravellosa, sempre atents i disposats a ajudar-te en tot el que calgui) i deixo les meves dades "por si aca". Em diuen que van de cul i que per la tarda em trucaran en cas que em donguin la plaça. Sant tornem-hi… un altre dia de telefon. Què macu, macu… passen les hores, lentament (com si no???) i ningú que em truca. Acostumat estic a què em pasi això… (i si, és una idirecta per a què les noies que me llegiu em truqueu :D). Res, que a les 18 hores dono per suposat que no em donen ni les gràcies. I efectivament, en el que resta de dia ningú em truca.

Així arribem a dijous 14. He fet plans. Quedo amb en Sergi per continuar fent la traducció d'Hesíode (com no ens la publiquin… mataré algú). Quan estic al bus, em trobo el cosí del meu cunyat. És el seu aniversari. Com no, plou lleugerament a Barcelona (em sembla que els valencians ho heu notat la tren :P). Són les 10:30 del matí. El felicito, ja que és el seu aniversari… i ens posem a xerrar. Tot normal: dones, dones i dones (qui diu que els homes som monotemàtics??). Tot d'una, a l'alçada de la TV3, com la càmara de control de trànsit, el telefon es comença a moure. La veritat és que sempre el porto en mode vibrador… i m'agrada quan comença a moure's a la butxaca… bé deixem-ho. Una bonica veu, encantada de ser dona i de ser feliç em diu: "t'interessa encara la plaça de Sant Celoni?" La meva resposta és òbvia. Em diu: "doncs ja pots venir a buscar el nomenament. T'esperem." Sort que m'esperaven… que sí no… Només 95 minuts de cua… I el nomenament és per al mateix dijous. MERDAAAA. Ràpidament a Passeig de Gràcia a agafar un Catalunya o un rodalies, el que sigui… però que em porti a Sant Celoni (heud e saber que si no em presento el dia 14, no cobro i clar: "con las cosas de comer no se juega". Pujo amb la idea de només presentar-me i començar demà divendres. Clar, agafo el tren quasi a la una. Quan arribi seran les dues. En Manel m'espera a l'estació (l'he trucat perquè m'acompanyi en el meu "primer dia").

Quan les coses van torçades, millor quedar-se a casa… Aquest raonament me'l vaig fer dijous moltes vegades, però no podia tornar-me. Quan estic arribant a Sant Celoni, comença a ploure amb força (però què passa: anant a BCN comença a ploure, quan arribo a Sant Celoni també; dónde está la cámara???). Bé, el que és important és que tinc feina. El temps no m'importa, em dic per donar-me confiança i ànims. Arribo a l'insti… no he menjat. Són les 14:30. Em presenten a la directora, cap d'estudis… El que és habitual en aquests casos. També a en Jam, el meu company de seminari (ja parlaré demà d'ell: un crack)… I em donen l'horari. Com és mitja jornada, està força buit. Dilluns festa… miro dijous… MERDAAAAAAA. Dijous treballo a partir de les 15:30 hores… i són les 15… I JO NO HE DINAT. I, per descomptat, cal fer la classe. Bé, no cal fer. S'HA DE FER. I jo, com a bon professional, vaig cumplir l'expedient.

Demà farà una setmana que va començar aquesta aventura. Com això ja comença a estar una mica atapeït d'informació, demà continuo. Una abraçada a tots/es…

Ouidius

18 de setembre 2006

2) Salvador

Bona nit a tothom


Divendres a ls 16 hores, després de sortir de treballar, vaig agafar les meves cosetes i em vaig dirigir als cinemes Warner de Barcelona. La meva primera idea era veure "El viento que mece la cebada", d'en Ken Loach. Per a desilusió meva, vaig decidir de veure una altra pel·lícula que em feia il·lusió.

Quan arribo al cinema, veig que per sort, la pel·lícula és en català. Què vol dir que és en català? Doncs que en Salvador parlarà amb el seu advocat en català i amb el jutge en castellà, per exemple. Aquest detall m'agrada. És una mostra de realisme per a la peli que li queda bé.

El guió del film està basat en un llibre d'en Francesc Escribano que, us haig de dir la veritat, no m'he llegit. Però, com a mínim el guió de la peli, està força bé. Té força, té punch… és coherent i sense artificis rars. És directe i és contundent.

Però el que fa que aquesta sigui una pel·lícula excel·lent (la millor peli espanyola que he vist en… des de Torrente III mínim :P) són les interpretacions dels protagonistes. TOTS fan un paper molt digne, sobretot gent com Tristan Ulloa, que ha de fer el paper d'advocat que parla en català. Ho fa molt bé, quasi no es nota que no és catalanoparlant. Però per papers bons de veritat, Leonardo Sbaraglia. Déu meu. Quina interpretació. Amb diferència, el millor de la peli. I repeteixo que tots fan uns papers més que dignes.

Sobre la història, no us explico res. Tothom la sap… i com acaba també.
Aneu al cine, veieu-la i emocioneu-vos. Els últims 15 minuts són dels més durs que he vist mai en el cine… però són increïblement bons.

LA MEVA RECOMENACIÓ ÉS QUE HI ANEU, PAGUEU EL QUE CALGUI, PERÒ ANEU. La pel·lícula val la pena.

Ouidius

17 de setembre 2006

2) Alatriste

Hola amics

En primer terme, us vull demanar perdó pel retard en escriure de nou per aquest mitjà, però la setmana ha sigut… mogudeta. però d'això ja en parlarem després. Ara us vull comentar Alatriste.
Alatriste és una pel·lícula diferent a allò que el cinema espanyol ens té acostumats. És una pel·lícula espectacle. Normalment, el cinema espanyol són les comèdies aquestes "facilones" o bé l'almodobarada de costum. Alatriste és diferent. És una pel·lícula on el més important és l'espectacle, més que d'altres apartats. Força ben feta… la veritat és que veient el que es veu, només 25 milions d'euros em semblen pocs (els americans per fer el mateix, s'haguessin gastat 100).

A nivell tècnic, dir-vos que la pel·lícula està molt ben ambientada i molt bé el vestuari. La veritat és que s'han lluït… i l'ambientació dels decorats juntament amb el rigor del vestuari fa que realment hom es pugui creure que ens trobem a l'Espanya dels Àustries.

el guió és una mica "caòtic", ja que la pel·lícula no es centra en un de sol dels llibres d'en Pérez-Reverte, sinó que és un pupurri de tots alhora. Tot i això, la pel·lícula té un cert ritme narratiu que, si bé és veritat que se'n resenteix una mica, no és gens menys que s'aguanta prou bé.

Sobre els actors, aquí entren les meves manies i fòbies. Molt bé Viggo Mortensen (la veu tan ronca que ha de fer perquè no se li noti l'accent argentí és l'únic però que se li pot fer); brutal Juan Echanove com Quevedo (sembla ell); bé la resta, correctes… però fatal, horribles, Blanca Portillo i javier "Paco, paquito" Cámara. Ni una pot passar com Simón Bocanegra, Inquisidor major de Castella (no se li nota que és una dona), ni l'altre pot ser Olivares. No, és que cada cop que obre la boca, et poses a riure. Ni ell es creu el paper, ni està encertat…

La veritat és que és una pel·lícula, a tall de conclusió, que m'ha agradat. Us farà passar una bona estona en el cinema. Això sí, millor veure en el cinema que a casa, és peli de pantalla gran.

Ouidius

07 de setembre 2006

1) Sant Job

Bon dia a tothom.

Abans de començar la meva disquisició filosòfica al voltant de la figura d'aquest sant tan important i tan desconegut, vull agrair a tots aquells que us heu preocupat per si tinc feina, que m'heu ajudat a saber-ne que hi havia la plaça de Mollet, etc.

Per què vull parlar d'un sant i no de les ventures i desventures d'ahir? Molt fàcil, perquè si coneixeu la seva història, entendreu perfectament què va passar ahir. A la Bíblia hi ha un llibre que és el Llibre de Job (a més del Gènesis, que és on ens hem quedat tots, totalment adormits i sense forces per continuar) on se'ns expliquen les desventures que Déu va infringir a aquest home per tal que demostrés la seva més absoluta lleialtat a Nostro Senyor i no al "Caigut". Doncs per fer-lo, no se li ocorré res millor que deixar-lo sense dona, sense fills, sense riquesa… en definitiva, el va deixar com a un jove català després de demanar un prèstec a la Caixa. Però tanta va ser la seva fermesa d'esperit, que finalment Jahvé li retornà tota la seva antiga posició (els senyors de la Caixa no han degut llegir el final del llibre). Així doncs, la figura de Job està lligada a la de la paciència infinita i una fe inquebrantable en nostro Senyor… i feta aquesta petita introducció, comencem.

Arribo dimarts a la tarda de BCN i miro el blog, abans de mirar res (una mica friky… però bé) i em trobo un dolç missatge d'una dolça noia que em diu: demà a Mollet mitja jornada. I clar, se'm regira el cel. De l'emoció, clar. L'any passat ja vaig estar treballant a Mollet, on vaig conèixer una sèrie de persones meravelloses (Jordi, Juanan, Ese gran profe de tangos que tengo: Carlos Reyes oeeeeeeeeehhhh…) i vaig pensar: què gran seria treballar tot un any amb ells… Què gran!!!

La nit va ser llarga, em va costar de dormir. Però, finalment, cap a les 3 vaig poder fer nonetes. El costat negatiu és que em vaig despertar cap els volts de les 8… i ja em vaig arreglr (no em vaig dutxar, ja que només toca cada canvi d'estació un cop) i vaig baixar cap a BCN, al carrer Casp.

El problema és que aquest any hi ha Opos… i tothom ha pensat com jo, que una mitja jornada en mano vale más que jornada entera volando, ehhh (ho sento, tenia ganes, com "Gustavo" ho escriu sempre :P) i allà hi havia la Glòria, una companya que sí té com a primera opció Comarques per veure què era la mitja jornada aquesta.

El que passa… és que quan ens diuen que no només hi ha la mitja jornada per a tot el curs a Mollet, sinó que també hi ha una jornada sencera tot el setembre a Premià… doncs penses. Ai carai, mira que Premià és lluny… però es podria suportar (amb tot de babetes caient per la boca). M'agafen el telefon i em diuen: et trucarem o a darrera hora del matí o a la tarda perquè vinguis a buscar el nomenament demà al matí… i tu dius: bé, una mica d'espera, només són les 11:30. Es podrà suportar. Docns res, m'asseguro que el mòbil tingui bateria, que hi hagi cobertura i decideixo fer passar el temps. Com va de lent el temps quan vol. Massa. Tic… Tac… Tic… Tac

I és en aquest moment en què noto que em començo a fer vell… a sortir-me una barba blanca i a ser de l'època de Matusalem. Perquè… m'he transformat en Job. Quina sant paciència cal amb el Departament. Molta. I el pitjor de tot és que aquesta serà la tònica d'aquest any (i no dic la Schweppes): baixades a les delegacions, cues, esperes de trucades de telefon. En definitiva: un any meravellós, "como lo fue el Verano del 42" (o potser us pensàveu que no hi hauria bàsquet al meu blog).

Ouidius

P.D.: per si a algú no li ha quedat clar: no em van trucar i no tinc feina :P

06 de setembre 2006

2) 1984 De George Orwell: El futur vist des del passat

Amb aquest llibre donem per encetada una nova secció del blog: la crítica literària.

Sé que no són hores, però és que tot just he acabat de llegir el llibre i he cregut interessant i convenient afegir aquest post.

En primer terme, suposo que tots heu vist Gran Hermano. Aquest programa de la tele que consisteix en tancar en un Univers propi a uns ratolinets (tal com diu Monegal a la seva columna del Periodico, el més recomenable d'aquest diari) i veure com interactuen. El Gran Hermano és la tele que sap tot el que fan i que no es poden amagar. Aquesta idea no va ser original de Jon de Mol (el productor del producte original a Holanda) si no que té unes arrels en una obra literària. Endevineu quina??? Com que no???? Molt fàcil: si vull parlar de 1984, l'obra serà 1984 (Angu, m'has decepcionat, pensava que ho sabries :().

L'obra va ser escrita l'any 1949 i és una utopia d'un futur que per a Orwell, combatent a la Guerra Civil (ho va fer a les Brigades Internacionals), no podia ser més que ben negre. Orwell és l'autor de dos llibres que han donat molt que parlar: Homenatge a Catalunya i la celebèrrima Evasió a la Granja (que tots hem vist en dibuixos). La seva literatura, així docns, queda ben palesa que é suna literatura política, en el sentit més actual de la paraula. La seva obra és una reflexió constant sobre les formes de govern que poden regir el nostre destí. Tant Evasió a la Granja com 1984 són dos intents dels protagonistes de fugir d'un estat totalitari (quina visió tan agradosa tenia del futur Orwell), que sistemàticament intenta negar la condició humana i única de cada especimen per crear una massa amorfa, sense pensaments, sense sentiments. L'obra llira sobre aquesta idea de rebel·lió del personatge, Winston Smith (claríssim homenatge a Winston Churchill. I no Àlex, no és a Winston Bogarde), per intentar escapolir d'aquesta realitat, per transformar-la, canviar-la i fer un món "millor", més ajustat a la realitat… Per això, es veure recolçat i ajudat per una sèrie de personatges secundaris tan vivament descrits com el protagonista.

L'estil narratiu és amè, àgil. Les digressions són les justes per deixar ben reflectida la personalitat dels personatges. Aquests personatges estan descrits amb tota mena de detall, pel que fa a la seva vida interior. Sabem com són, com pensem, com actuen… O almenys sabem què pensen a travès de Winston Smith.

En definitiva, si us agrada saber com es veia el futur del planeta tot just 60 anys, si voleu saber cap on podria anar… aquest és el vostre llibre. És un llibre que reclama una atenció constant per part del lector… I molta imaginació i posar-se en l'època de l'autor per adonar-se dels invents que fa aparèixer. No és Juli verne, que va encertar un munt d'aparells que no eren inventats a la seva època, pe`ro supleix aquesta manca d'inventiva amb una de les reflexions polítiques més ferotges que van donar el segle XX.

La meva nota és de 9. Us el recomano fervorosament

Ovidi

04 de setembre 2006

1) Comença l'espera…

Bona nit amics i amigues, distingit públic… I també a mi ranita Gustavo particular.

Avui ha sigut un dia… estrany. M'he quedat a casa, esperant una trucada de telefon. Si, ja sé que penseu alguns de vosaltres: "déu meu, aquest tiu és d'alcoi, no???" Pues más o menos. Conec alguna pesada d'Alcoi (hola MAR :P, que ja saps que és broma: que t'estimo molt),però és que… mira sóc optimista. Tot i que en dies com avui, millor no ser optimista i sí realista.
Al final, el mòbil no ha sonat en tot el dia, amb la qual cosa, continuo a la "busca i captura" d'una feina. Si algú sap on necessiten un gigoló… que m'avisi… o no, perquè me moriria de fam si cobro per clientes fetes :P.

Doncs bé, demà baixo a BArcelona i té molta pinta que acabi anant al cinema. Si hi vaig, ho sabreu, veureu el comentari publicat aquí.

Fins aviatttt

Ouidius

01 de setembre 2006

1) Les desventures del pobre profe (semana 1) (blog dedicat a Sergi, un bon noi i millor profe, que ha comès un petit error: endavant).

Aquesta setmana ha sigut la primera del curs. La primera del nou any acadèmic. I com totes les primeres setmanes, es dura. Molt dura. M’explico. Actes públics de nomenaments: dimecres a les 9:30 hores. Dimarts surten els números de les persones convocades a la delegació de Baix Llobregat-Anoia. A mesura que passen les hores i s’acosta el dia, l’emoció creix. Finalment, el dimarts a darrera hora surt publicada a internet la convocatòria. Commenço a mirar. Molt bé… Anglès, alemany, naturals… I clàssiques??? On som els de clàssiques??? Doncs mira, de clàssiques de moment no hi ha res. Entro a la resta de pàgines de les delegacions territorials. I amb el meu número, tachannn, jornada sencera. Al Baix Llobregat, ni convocat (i després diuen que els tontos tenen sort ☹).
Doncs aquesta és la situació, a dia 1 de setembre, em trobo, compuesto y sin instituto (sense nòvia també, però la situació excepcional és quan en tinc, amb la qual cosa la rutina no molesta).
Volia presentar-me a Baix Llobregat amb l’esperança (o bé, diguem-li: cuento de la lechera) que amb una mica de sort aconseguiria una mitja jornada a prop de casa (aquest any aspiro a poc???), per tal de poder tenir temps per preparar les opos i fer les traduccions que m’han encarregat (ahhhh bandarra, només era interés egoista aquesta senzillesa). Però, gràcies al meu estimat Departament d’Educació (vaja, i jo tota la vida pensant que els mestres ensenyàvem i la família educava), un any més coneixeré les meravelles que tenen amagades les comarques catalanes. No és que em desagradi viatjar. No. El que passa és que una mica de tranquil·litat mai va malament a un esperit i crec que amb Figueres, Lleida, Sant Celoni i Lliçà d’Amunt, jo he complert amb la meva quota de solidaritat.
El costat positiu és que si algú em vol trucar ara, em localitza a la primera, sempre porto el mòbil a sobre, ja que no se sap mai quan em poden trucar d’ensenyament per oferir-me una feina a… Tortosa, Flix, Bessalú, Sort, Vielha… Perquè, amics meu, no en tingueu cap dubte: no em tocarà tampoc aquest any al costat de casa.
Però viatjar té costats positius: totes les persones que he conegut aquests darrers tres anys. Us estimo (a elles més que a ells) ;)

ovidi

2) Garfield 2. Calia?

Cada dia tinc més clar que la meva relació amb el cine és de massoquisme pur i dur. Si no, és inexplicable com vaig anar a veure Gardfield aquest dijous (bé, l’explicació és que havia quedat a les 8 per anar a sopar… i eren les 6… i no feien res més que acabés a l’hora indicada). Tot i haver vist laa primera (que em va semblar patètica), em vaig autoconvèncer que la segona no podia ser pitjor. I vaig pagar els 6€ de l’entrada…
Per desgràcia, el refraner popular és savi. I si no, recordem: "no hay segundas parte buenas". Clar! Si parla de segones dolentes de primeres bones, no us podeu imaginar com són les segones de primeres dolentes.
La peli no deixa de ser un interminable refregit dels gags més habituals d’aquesta mena de pel·lícules: gossos que mosseguen els genitals dels homes, uns animals que s’uneixen contra un home malvat, el noi que li vol demanar per casar-se a la seva noia i no s’atreveix, etc. Cal en aquest punt reconéixer la cultura del guionista (i potser l seva valentia), perquè unir en un mateix producte La rebelió a la granja d’en George Orwell i El príncep i el captaire de Charles Dickens és per ser lletraferit… o un irresponsable màxim.
Sobre el repartiment d’estrelles… què podem dir! Surt la Jennifer Love Hewitt, que quan no veu apaaricions es pasa el dia amb gats que no existeixen (li tira el fenomen paranormal??? Parleu-li de mí, que sóc una mica fantasma :D). Surt de protagonista un de diferent a la primera. Si a la primera el protagonista era–––, suposo que l’home va veure el guió i li va agafar un atac de cor.
Hi ha alguna cosa que se salvi de la pel·lícula??? Doncs només en Billy Connelly, que és un actor britànic que m’agrada molt. És el personatge que fa de dolent. I dins de tot, és l’únic que aconsegueix que aquesta patètica pel·lícula s’aguanti per algun lloc.
Pel·lícula només recomenable per veure amb el teu nebot d’aquella germana que tan odies o per portar al fill de la veïna que posa la rentadora per les nits. En altres casos, absteniu-vos d’anar-hi.
El millor de la pel·lícula: que només dura 78 minuts.
La nota… me la reservo, no es mereix ni que l’avaluï.

2) La Joven del agua. O un conte per en-"guanyar"

Esperava amb gran expectació la nova pel·lícula del director indi M. Night Shyamalan. Suposo que com la majoria de la gent. Un director que quan irrompé en el món amb El sisé sentit va fer tremolar a tothom, aportant una dosi d’aire fresc en el gèneere de pel·lícules de por (o més que por, cinema fantàstic). Les seves primeres pel·lícules eren originals, coherents i, sobretot, molt intel·ligents. El protegit passarà a la història del cinema com una de les millors pel·lícules de la història (dixi).Ara bé, les dues següents pel·lícules són, com a mínim, dubtoses. Senyals no em va agradar gens ni mica. El bosc es pot veure, però no és una pel·lícula de tanta qualitat com les primeres. Per això esperava delitós què ens oferia.
Havia llegit que la història sorgia d’un conte que el director explicava a les seves filles abans de dormir. I la veritat és que és un conte no pass indi, sinó un cuento chimo. Amb tots els tòpics del llenguatge cinematogràfic (colors, per exemple), amb un realització que no és dolenta… però que no sobresurt en cap moment.
El guió no és el d’una peli de terror, com sembla al trailer, sinó que és una història més propera al cinema fantàstic… o millor encara, al gènere literari per excel·lència a les literatures hispanoamericanes dels anys seixanta del segle XX, el realisme màgic o fantàstic (en aquest punt podem incloure algunes de les obres de Kafka, que també tenen una situació fantàstica dins de la més anodina realitat).
Els actors estan decents en els seus papers. Bona interpretació de Paul Giacometti, un bon actor que fins que no aparegué a Entre copas ningú se’l prenia seriosament i estava encasellat en papers secundaris i de comèdia.
Sobre la interpretació de la Bryce Dallas Howard no diré quasi res… no em va agradar gaire. I molt menys, la interpretació del director, que fa el paper de l’escriptor indi. Crec que s’ho ha de fer mirar la persona que en un cinefòrum amb el director al cinema Verdi demanava que li donguessin l’Òscar per la seva interpretació “tan plena de matissosI” (sic). Jo reconec que no sóc pas un expert en cinema… però els matissos no els vaig veure. Ja sabeu, qui els trobi pel carrer, que li doni a Shyamalan, que li donaran un Òscar.
No vull explicar gaire de l’argument perquè potser algun incaut no me farà cas i anirà a veure-la. No li vull trencar la il·lusió i sobretot el desencís. Qui vulgui anar, ja s’jo trobarà.
La nota de la pel·lícula, tot i això és d’un 5. Si dubteu entre Gardfield i aquesta, la decissió és claríssima: poseu-vos el partir Espanya-Argentina de bàsquet.
Per finalitzar, el meu apartat no hi ha res de bo??? Doncs mira, sí. El personatge del crític de cinema, tot el que fa i tot el que li succeeix. Ho trobo molt ben trobat i ens permet en aquest punt conèixer una mica millor les seves manies/fòbies del director, guionista i intèrpret a “lo Hitchcock”.