Diari d'un profe malalt

Doncs res o poca cosa vull dir de mí de moment. Sóc professor de clàssiques no sé en quin institut (gràcies al Departament d'Ensenyament això és una aventura contínua :D). La meva idea al fer això és simplement de relaxar-me explicant què he fet. Si algú mai vol deixar els seus comentaris, encantat de llegir-los. Una abraçada

01 de setembre 2006

2) Garfield 2. Calia?

Cada dia tinc més clar que la meva relació amb el cine és de massoquisme pur i dur. Si no, és inexplicable com vaig anar a veure Gardfield aquest dijous (bé, l’explicació és que havia quedat a les 8 per anar a sopar… i eren les 6… i no feien res més que acabés a l’hora indicada). Tot i haver vist laa primera (que em va semblar patètica), em vaig autoconvèncer que la segona no podia ser pitjor. I vaig pagar els 6€ de l’entrada…
Per desgràcia, el refraner popular és savi. I si no, recordem: "no hay segundas parte buenas". Clar! Si parla de segones dolentes de primeres bones, no us podeu imaginar com són les segones de primeres dolentes.
La peli no deixa de ser un interminable refregit dels gags més habituals d’aquesta mena de pel·lícules: gossos que mosseguen els genitals dels homes, uns animals que s’uneixen contra un home malvat, el noi que li vol demanar per casar-se a la seva noia i no s’atreveix, etc. Cal en aquest punt reconéixer la cultura del guionista (i potser l seva valentia), perquè unir en un mateix producte La rebelió a la granja d’en George Orwell i El príncep i el captaire de Charles Dickens és per ser lletraferit… o un irresponsable màxim.
Sobre el repartiment d’estrelles… què podem dir! Surt la Jennifer Love Hewitt, que quan no veu apaaricions es pasa el dia amb gats que no existeixen (li tira el fenomen paranormal??? Parleu-li de mí, que sóc una mica fantasma :D). Surt de protagonista un de diferent a la primera. Si a la primera el protagonista era–––, suposo que l’home va veure el guió i li va agafar un atac de cor.
Hi ha alguna cosa que se salvi de la pel·lícula??? Doncs només en Billy Connelly, que és un actor britànic que m’agrada molt. És el personatge que fa de dolent. I dins de tot, és l’únic que aconsegueix que aquesta patètica pel·lícula s’aguanti per algun lloc.
Pel·lícula només recomenable per veure amb el teu nebot d’aquella germana que tan odies o per portar al fill de la veïna que posa la rentadora per les nits. En altres casos, absteniu-vos d’anar-hi.
El millor de la pel·lícula: que només dura 78 minuts.
La nota… me la reservo, no es mereix ni que l’avaluï.

1 Comments:

At 9:13 a. m., Blogger Pep ... però posa-li Angu, també said...

Company, company! Segundas partes nunca fueron buenas ... pero es que la primera es horrible. I ni pensar d'anar al cine a veure aixo. Brrrrrrrrrrrrrrr, mira ara ho he pensat i se'm posa la gallina de piel!!!

Coincideixo amb el millor de la peli però també és el pitjor: el caràcter de semi-robatori, o robatori amb intimidació directament.

Cuida't i una abraçada!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home