Diari d'un profe malalt

Doncs res o poca cosa vull dir de mí de moment. Sóc professor de clàssiques no sé en quin institut (gràcies al Departament d'Ensenyament això és una aventura contínua :D). La meva idea al fer això és simplement de relaxar-me explicant què he fet. Si algú mai vol deixar els seus comentaris, encantat de llegir-los. Una abraçada

01 de setembre 2006

2) La Joven del agua. O un conte per en-"guanyar"

Esperava amb gran expectació la nova pel·lícula del director indi M. Night Shyamalan. Suposo que com la majoria de la gent. Un director que quan irrompé en el món amb El sisé sentit va fer tremolar a tothom, aportant una dosi d’aire fresc en el gèneere de pel·lícules de por (o més que por, cinema fantàstic). Les seves primeres pel·lícules eren originals, coherents i, sobretot, molt intel·ligents. El protegit passarà a la història del cinema com una de les millors pel·lícules de la història (dixi).Ara bé, les dues següents pel·lícules són, com a mínim, dubtoses. Senyals no em va agradar gens ni mica. El bosc es pot veure, però no és una pel·lícula de tanta qualitat com les primeres. Per això esperava delitós què ens oferia.
Havia llegit que la història sorgia d’un conte que el director explicava a les seves filles abans de dormir. I la veritat és que és un conte no pass indi, sinó un cuento chimo. Amb tots els tòpics del llenguatge cinematogràfic (colors, per exemple), amb un realització que no és dolenta… però que no sobresurt en cap moment.
El guió no és el d’una peli de terror, com sembla al trailer, sinó que és una història més propera al cinema fantàstic… o millor encara, al gènere literari per excel·lència a les literatures hispanoamericanes dels anys seixanta del segle XX, el realisme màgic o fantàstic (en aquest punt podem incloure algunes de les obres de Kafka, que també tenen una situació fantàstica dins de la més anodina realitat).
Els actors estan decents en els seus papers. Bona interpretació de Paul Giacometti, un bon actor que fins que no aparegué a Entre copas ningú se’l prenia seriosament i estava encasellat en papers secundaris i de comèdia.
Sobre la interpretació de la Bryce Dallas Howard no diré quasi res… no em va agradar gaire. I molt menys, la interpretació del director, que fa el paper de l’escriptor indi. Crec que s’ho ha de fer mirar la persona que en un cinefòrum amb el director al cinema Verdi demanava que li donguessin l’Òscar per la seva interpretació “tan plena de matissosI” (sic). Jo reconec que no sóc pas un expert en cinema… però els matissos no els vaig veure. Ja sabeu, qui els trobi pel carrer, que li doni a Shyamalan, que li donaran un Òscar.
No vull explicar gaire de l’argument perquè potser algun incaut no me farà cas i anirà a veure-la. No li vull trencar la il·lusió i sobretot el desencís. Qui vulgui anar, ja s’jo trobarà.
La nota de la pel·lícula, tot i això és d’un 5. Si dubteu entre Gardfield i aquesta, la decissió és claríssima: poseu-vos el partir Espanya-Argentina de bàsquet.
Per finalitzar, el meu apartat no hi ha res de bo??? Doncs mira, sí. El personatge del crític de cinema, tot el que fa i tot el que li succeeix. Ho trobo molt ben trobat i ens permet en aquest punt conèixer una mica millor les seves manies/fòbies del director, guionista i intèrpret a “lo Hitchcock”.