Diari d'un profe malalt

Doncs res o poca cosa vull dir de mí de moment. Sóc professor de clàssiques no sé en quin institut (gràcies al Departament d'Ensenyament això és una aventura contínua :D). La meva idea al fer això és simplement de relaxar-me explicant què he fet. Si algú mai vol deixar els seus comentaris, encantat de llegir-los. Una abraçada

01 d’octubre 2006

2) El viento que agita la cebada i La máquina de bailar

Bona nit amics

Perdó pel retard. Bé… en aquesta nova aventura del meu blog per les sales de cinema de la capital, en la darrera setmana he anat a veure dos pel·lícules ben diferents. Per un costat trobem la darerra peli d'en Ken Loach: "El viento que agita la cebada". El títol d'aquesta és tret d'un famós poema d'un escriptor que es diu Elliot. I la història, el guió, va sobre la lluita de dos germans a la guerra d'independència d'Irlanda, quan tots dos són membres de l'IRA. L'altra és la darrera "pel·lícula" (diga-li pel·lícula, diga-li atracament a mà armada) d'en Santiago Segura. El títol de la peli i el seu guió van sobre el famós joc de la play aquest en què has de fer saltironets i jocs de peus sobre una catifa que dóna més aviat poca consistència i seguretat (ho dic per experiència, ja que, com no, es troba a Cala).

Doncs bé. Comencem per la primera. Ken Loach va guanyar la Palma d'or del festival de Cannes amb aquesta controvertida història de dos germans que lluiten dins de l'IRA per tal d'aconseguir la independència d'Irlanda. El protagonista és el psicòleg dolent de la darrera de les pel·lícules de Batman, un actor que em va sorprendre pels seus ulls blavíssims i que jo pensava que no eren seus. Però no, els ulls són ben seus (o com a mínim, ha emprat a totes dues les mateixes lentilles). EL seu nom, per cert, és Cillyan Murphy. Fa un bon paper en el seu rol de metge que no vol veure's involucrat en els fenòmens del seu temps, però que l'acaben desbordant. No és ni un heroi ni un antiheroi. És més aviat un home normal i corrent que viu moments extraordinaris i fa el que pot per estar a l'alçada.
Sobre el director, Ken Loach, poca cosa a dir. És un director ben famós i compromès. El seu cinema mai deixa indiferent, tot i que no en sóc pas un fan. Però haig de reconèixer que aquesta peli m'ha agradat. És una cinta dura, molt dura, més inclús que Salvador (no us ho creieu???).
A la Gran Bretanya és una pel·lícula que ha causat una gran polèmica. Per què? Per la imatge que dóna dels anglesos. Surten que semblen feres salvatges. Però tampoc no dóna ni fa una visió idealista dels membres de la partida de'n Cillian (que és com es diu el protagonista).
Ben filmada, ben dirigida, ben interpretada, amb uns magnífics paisatges irlandesos… només us puc recomenar fervorosament que aneu al cinema a veure-la. Us agradarà. Pagaula d'Stone, com diria aquell.

La segona, en canvi, és ben diferent. Intenta ser una paròdia de les pelis americanes d'"autoajuda", tipus karate kid i demés mandangues per l'estil. Com ja us he avançat, està basada en el famós joc de la play. L'argument és tan senzill com aquest: noi amb problemes que no sap fer res bé, de clase social baixa coneix un tiu que "otrora" fou una bèstia en el ball. El tiu aquest és una mica fantasma i dirigeix una sala de videojocs… El fantasma li ajuda a fer realitat el somni de guanyar el concurs. Hi ha amor, humor "made in Segura" i tot el que és típic en el seu univers i imaginari. Com no, surten tots els seus amics i coneguts. Principalment, destaco a dos: Benito "Mortadelo" Pocina, fent d'ajudant gay de Segura i en Corbacho. Aquest darrer no interpreta, fa el que ell és: ser una mica xulo, prepotent i donant destralades a tort i a dret. Si ja us he pintat la peli prou malament, encara hi ha una notícia pitjor. Durants els tràilers, va aparèixer la segona part d'Isi/disi, aquella peli coneguda com "la peli dels facials", per tot els cops que es corrien a la cara de les actrius.

En definitiva, una peli de recomendable de veue en els cinemes. L'altra, is us la baixeu d'internet, doncs ja estarà bé, que cal recolçar el cinema espanyol… però sense passar-se.

Ouidius