Diari d'un profe malalt

2) El viento que agita la cebada i La máquina de bailar

2006-10-01T22:53:00.000+02:00

Bona nit amics

Perdó pel retard. Bé… en aquesta nova aventura del meu blog per les sales de cinema de la capital, en la darrera setmana he anat a veure dos pel·lícules ben diferents. Per un costat trobem la darerra peli d'en Ken Loach: "El viento que agita la cebada". El títol d'aquesta és tret d'un famós poema d'un escriptor que es diu Elliot. I la història, el guió, va sobre la lluita de dos germans a la guerra d'independència d'Irlanda, quan tots dos són membres de l'IRA. L'altra és la darrera "pel·lícula" (diga-li pel·lícula, diga-li atracament a mà armada) d'en Santiago Segura. El títol de la peli i el seu guió van sobre el famós joc de la play aquest en què has de fer saltironets i jocs de peus sobre una catifa que dóna més aviat poca consistència i seguretat (ho dic per experiència, ja que, com no, es troba a Cala).

Doncs bé. Comencem per la primera. Ken Loach va guanyar la Palma d'or del festival de Cannes amb aquesta controvertida història de dos germans que lluiten dins de l'IRA per tal d'aconseguir la independència d'Irlanda. El protagonista és el psicòleg dolent de la darrera de les pel·lícules de Batman, un actor que em va sorprendre pels seus ulls blavíssims i que jo pensava que no eren seus. Però no, els ulls són ben seus (o com a mínim, ha emprat a totes dues les mateixes lentilles). EL seu nom, per cert, és Cillyan Murphy. Fa un bon paper en el seu rol de metge que no vol veure's involucrat en els fenòmens del seu temps, però que l'acaben desbordant. No és ni un heroi ni un antiheroi. És més aviat un home normal i corrent que viu moments extraordinaris i fa el que pot per estar a l'alçada.
Sobre el director, Ken Loach, poca cosa a dir. És un director ben famós i compromès. El seu cinema mai deixa indiferent, tot i que no en sóc pas un fan. Però haig de reconèixer que aquesta peli m'ha agradat. És una cinta dura, molt dura, més inclús que Salvador (no us ho creieu???).
A la Gran Bretanya és una pel·lícula que ha causat una gran polèmica. Per què? Per la imatge que dóna dels anglesos. Surten que semblen feres salvatges. Però tampoc no dóna ni fa una visió idealista dels membres de la partida de'n Cillian (que és com es diu el protagonista).
Ben filmada, ben dirigida, ben interpretada, amb uns magnífics paisatges irlandesos… només us puc recomenar fervorosament que aneu al cinema a veure-la. Us agradarà. Pagaula d'Stone, com diria aquell.

La segona, en canvi, és ben diferent. Intenta ser una paròdia de les pelis americanes d'"autoajuda", tipus karate kid i demés mandangues per l'estil. Com ja us he avançat, està basada en el famós joc de la play. L'argument és tan senzill com aquest: noi amb problemes que no sap fer res bé, de clase social baixa coneix un tiu que "otrora" fou una bèstia en el ball. El tiu aquest és una mica fantasma i dirigeix una sala de videojocs… El fantasma li ajuda a fer realitat el somni de guanyar el concurs. Hi ha amor, humor "made in Segura" i tot el que és típic en el seu univers i imaginari. Com no, surten tots els seus amics i coneguts. Principalment, destaco a dos: Benito "Mortadelo" Pocina, fent d'ajudant gay de Segura i en Corbacho. Aquest darrer no interpreta, fa el que ell és: ser una mica xulo, prepotent i donant destralades a tort i a dret. Si ja us he pintat la peli prou malament, encara hi ha una notícia pitjor. Durants els tràilers, va aparèixer la segona part d'Isi/disi, aquella peli coneguda com "la peli dels facials", per tot els cops que es corrien a la cara de les actrius.

En definitiva, una peli de recomendable de veue en els cinemes. L'altra, is us la baixeu d'internet, doncs ja estarà bé, que cal recolçar el cinema espanyol… però sense passar-se.

Ouidius

1) Estrés

2006-09-19T21:44:00.000+02:00

Bona nit a tots

Perdoneu que darrerament no hagi donat senyals de vida, ni consultat els vostres blogs… Sabeu que si és així hi ha una bona excusa… que és la que us paso a detallar.

És dimecres, dia 13. Em llevo i miro l'ordinador. Carai! Mitja jornada a Sant Celoni. Aquests institut em sona. Clar! És on treballa en Manel (ja fa temps em va dir que tindrien una mitja jornada). Saps què? Que truco… a veure si tinc sort i me la donen. Truco a ensenyament (ja sabeu que és un lloc amb una gent molt simpàtica i meravellosa, sempre atents i disposats a ajudar-te en tot el que calgui) i deixo les meves dades "por si aca". Em diuen que van de cul i que per la tarda em trucaran en cas que em donguin la plaça. Sant tornem-hi… un altre dia de telefon. Què macu, macu… passen les hores, lentament (com si no???) i ningú que em truca. Acostumat estic a què em pasi això… (i si, és una idirecta per a què les noies que me llegiu em truqueu :D). Res, que a les 18 hores dono per suposat que no em donen ni les gràcies. I efectivament, en el que resta de dia ningú em truca.

Així arribem a dijous 14. He fet plans. Quedo amb en Sergi per continuar fent la traducció d'Hesíode (com no ens la publiquin… mataré algú). Quan estic al bus, em trobo el cosí del meu cunyat. És el seu aniversari. Com no, plou lleugerament a Barcelona (em sembla que els valencians ho heu notat la tren :P). Són les 10:30 del matí. El felicito, ja que és el seu aniversari… i ens posem a xerrar. Tot normal: dones, dones i dones (qui diu que els homes som monotemàtics??). Tot d'una, a l'alçada de la TV3, com la càmara de control de trànsit, el telefon es comença a moure. La veritat és que sempre el porto en mode vibrador… i m'agrada quan comença a moure's a la butxaca… bé deixem-ho. Una bonica veu, encantada de ser dona i de ser feliç em diu: "t'interessa encara la plaça de Sant Celoni?" La meva resposta és òbvia. Em diu: "doncs ja pots venir a buscar el nomenament. T'esperem." Sort que m'esperaven… que sí no… Només 95 minuts de cua… I el nomenament és per al mateix dijous. MERDAAAA. Ràpidament a Passeig de Gràcia a agafar un Catalunya o un rodalies, el que sigui… però que em porti a Sant Celoni (heud e saber que si no em presento el dia 14, no cobro i clar: "con las cosas de comer no se juega". Pujo amb la idea de només presentar-me i començar demà divendres. Clar, agafo el tren quasi a la una. Quan arribi seran les dues. En Manel m'espera a l'estació (l'he trucat perquè m'acompanyi en el meu "primer dia").

Quan les coses van torçades, millor quedar-se a casa… Aquest raonament me'l vaig fer dijous moltes vegades, però no podia tornar-me. Quan estic arribant a Sant Celoni, comença a ploure amb força (però què passa: anant a BCN comença a ploure, quan arribo a Sant Celoni també; dónde está la cámara???). Bé, el que és important és que tinc feina. El temps no m'importa, em dic per donar-me confiança i ànims. Arribo a l'insti… no he menjat. Són les 14:30. Em presenten a la directora, cap d'estudis… El que és habitual en aquests casos. També a en Jam, el meu company de seminari (ja parlaré demà d'ell: un crack)… I em donen l'horari. Com és mitja jornada, està força buit. Dilluns festa… miro dijous… MERDAAAAAAA. Dijous treballo a partir de les 15:30 hores… i són les 15… I JO NO HE DINAT. I, per descomptat, cal fer la classe. Bé, no cal fer. S'HA DE FER. I jo, com a bon professional, vaig cumplir l'expedient.

Demà farà una setmana que va començar aquesta aventura. Com això ja comença a estar una mica atapeït d'informació, demà continuo. Una abraçada a tots/es…

Ouidius

2) Salvador

2006-09-18T00:08:00.000+02:00

Bona nit a tothom

Divendres a ls 16 hores, després de sortir de treballar, vaig agafar les meves cosetes i em vaig dirigir als cinemes Warner de Barcelona. La meva primera idea era veure "El viento que mece la cebada", d'en Ken Loach. Per a desilusió meva, vaig decidir de veure una altra pel·lícula que em feia il·lusió.

Quan arribo al cinema, veig que per sort, la pel·lícula és en català. Què vol dir que és en català? Doncs que en Salvador parlarà amb el seu advocat en català i amb el jutge en castellà, per exemple. Aquest detall m'agrada. És una mostra de realisme per a la peli que li queda bé.

El guió del film està basat en un llibre d'en Francesc Escribano que, us haig de dir la veritat, no m'he llegit. Però, com a mínim el guió de la peli, està força bé. Té força, té punch… és coherent i sense artificis rars. És directe i és contundent.

Però el que fa que aquesta sigui una pel·lícula excel·lent (la millor peli espanyola que he vist en… des de Torrente III mínim :P) són les interpretacions dels protagonistes. TOTS fan un paper molt digne, sobretot gent com Tristan Ulloa, que ha de fer el paper d'advocat que parla en català. Ho fa molt bé, quasi no es nota que no és catalanoparlant. Però per papers bons de veritat, Leonardo Sbaraglia. Déu meu. Quina interpretació. Amb diferència, el millor de la peli. I repeteixo que tots fan uns papers més que dignes.

Sobre la història, no us explico res. Tothom la sap… i com acaba també.
Aneu al cine, veieu-la i emocioneu-vos. Els últims 15 minuts són dels més durs que he vist mai en el cine… però són increïblement bons.

LA MEVA RECOMENACIÓ ÉS QUE HI ANEU, PAGUEU EL QUE CALGUI, PERÒ ANEU. La pel·lícula val la pena.

Ouidius

2) Alatriste

2006-09-17T19:10:00.000+02:00

Hola amics

En primer terme, us vull demanar perdó pel retard en escriure de nou per aquest mitjà, però la setmana ha sigut… mogudeta. però d'això ja en parlarem després. Ara us vull comentar Alatriste.
Alatriste és una pel·lícula diferent a allò que el cinema espanyol ens té acostumats. És una pel·lícula espectacle. Normalment, el cinema espanyol són les comèdies aquestes "facilones" o bé l'almodobarada de costum. Alatriste és diferent. És una pel·lícula on el més important és l'espectacle, més que d'altres apartats. Força ben feta… la veritat és que veient el que es veu, només 25 milions d'euros em semblen pocs (els americans per fer el mateix, s'haguessin gastat 100).

A nivell tècnic, dir-vos que la pel·lícula està molt ben ambientada i molt bé el vestuari. La veritat és que s'han lluït… i l'ambientació dels decorats juntament amb el rigor del vestuari fa que realment hom es pugui creure que ens trobem a l'Espanya dels Àustries.

el guió és una mica "caòtic", ja que la pel·lícula no es centra en un de sol dels llibres d'en Pérez-Reverte, sinó que és un pupurri de tots alhora. Tot i això, la pel·lícula té un cert ritme narratiu que, si bé és veritat que se'n resenteix una mica, no és gens menys que s'aguanta prou bé.

Sobre els actors, aquí entren les meves manies i fòbies. Molt bé Viggo Mortensen (la veu tan ronca que ha de fer perquè no se li noti l'accent argentí és l'únic però que se li pot fer); brutal Juan Echanove com Quevedo (sembla ell); bé la resta, correctes… però fatal, horribles, Blanca Portillo i javier "Paco, paquito" Cámara. Ni una pot passar com Simón Bocanegra, Inquisidor major de Castella (no se li nota que és una dona), ni l'altre pot ser Olivares. No, és que cada cop que obre la boca, et poses a riure. Ni ell es creu el paper, ni està encertat…

La veritat és que és una pel·lícula, a tall de conclusió, que m'ha agradat. Us farà passar una bona estona en el cinema. Això sí, millor veure en el cinema que a casa, és peli de pantalla gran.

Ouidius

1) Sant Job

2006-09-07T12:51:00.000+02:00

Bon dia a tothom.

Abans de començar la meva disquisició filosòfica al voltant de la figura d'aquest sant tan important i tan desconegut, vull agrair a tots aquells que us heu preocupat per si tinc feina, que m'heu ajudat a saber-ne que hi havia la plaça de Mollet, etc.

Per què vull parlar d'un sant i no de les ventures i desventures d'ahir? Molt fàcil, perquè si coneixeu la seva història, entendreu perfectament què va passar ahir. A la Bíblia hi ha un llibre que és el Llibre de Job (a més del Gènesis, que és on ens hem quedat tots, totalment adormits i sense forces per continuar) on se'ns expliquen les desventures que Déu va infringir a aquest home per tal que demostrés la seva més absoluta lleialtat a Nostro Senyor i no al "Caigut". Doncs per fer-lo, no se li ocorré res millor que deixar-lo sense dona, sense fills, sense riquesa… en definitiva, el va deixar com a un jove català després de demanar un prèstec a la Caixa. Però tanta va ser la seva fermesa d'esperit, que finalment Jahvé li retornà tota la seva antiga posició (els senyors de la Caixa no han degut llegir el final del llibre). Així doncs, la figura de Job està lligada a la de la paciència infinita i una fe inquebrantable en nostro Senyor… i feta aquesta petita introducció, comencem.

Arribo dimarts a la tarda de BCN i miro el blog, abans de mirar res (una mica friky… però bé) i em trobo un dolç missatge d'una dolça noia que em diu: demà a Mollet mitja jornada. I clar, se'm regira el cel. De l'emoció, clar. L'any passat ja vaig estar treballant a Mollet, on vaig conèixer una sèrie de persones meravelloses (Jordi, Juanan, Ese gran profe de tangos que tengo: Carlos Reyes oeeeeeeeeehhhh…) i vaig pensar: què gran seria treballar tot un any amb ells… Què gran!!!

La nit va ser llarga, em va costar de dormir. Però, finalment, cap a les 3 vaig poder fer nonetes. El costat negatiu és que em vaig despertar cap els volts de les 8… i ja em vaig arreglr (no em vaig dutxar, ja que només toca cada canvi d'estació un cop) i vaig baixar cap a BCN, al carrer Casp.

El problema és que aquest any hi ha Opos… i tothom ha pensat com jo, que una mitja jornada en mano vale más que jornada entera volando, ehhh (ho sento, tenia ganes, com "Gustavo" ho escriu sempre :P) i allà hi havia la Glòria, una companya que sí té com a primera opció Comarques per veure què era la mitja jornada aquesta.

El que passa… és que quan ens diuen que no només hi ha la mitja jornada per a tot el curs a Mollet, sinó que també hi ha una jornada sencera tot el setembre a Premià… doncs penses. Ai carai, mira que Premià és lluny… però es podria suportar (amb tot de babetes caient per la boca). M'agafen el telefon i em diuen: et trucarem o a darrera hora del matí o a la tarda perquè vinguis a buscar el nomenament demà al matí… i tu dius: bé, una mica d'espera, només són les 11:30. Es podrà suportar. Docns res, m'asseguro que el mòbil tingui bateria, que hi hagi cobertura i decideixo fer passar el temps. Com va de lent el temps quan vol. Massa. Tic… Tac… Tic… Tac

I és en aquest moment en què noto que em començo a fer vell… a sortir-me una barba blanca i a ser de l'època de Matusalem. Perquè… m'he transformat en Job. Quina sant paciència cal amb el Departament. Molta. I el pitjor de tot és que aquesta serà la tònica d'aquest any (i no dic la Schweppes): baixades a les delegacions, cues, esperes de trucades de telefon. En definitiva: un any meravellós, "como lo fue el Verano del 42" (o potser us pensàveu que no hi hauria bàsquet al meu blog).

Ouidius

P.D.: per si a algú no li ha quedat clar: no em van trucar i no tinc feina :P

2) 1984 De George Orwell: El futur vist des del passat

2006-09-06T02:31:00.000+02:00

Amb aquest llibre donem per encetada una nova secció del blog: la crítica literària.

Sé que no són hores, però és que tot just he acabat de llegir el llibre i he cregut interessant i convenient afegir aquest post.

En primer terme, suposo que tots heu vist Gran Hermano. Aquest programa de la tele que consisteix en tancar en un Univers propi a uns ratolinets (tal com diu Monegal a la seva columna del Periodico, el més recomenable d'aquest diari) i veure com interactuen. El Gran Hermano és la tele que sap tot el que fan i que no es poden amagar. Aquesta idea no va ser original de Jon de Mol (el productor del producte original a Holanda) si no que té unes arrels en una obra literària. Endevineu quina??? Com que no???? Molt fàcil: si vull parlar de 1984, l'obra serà 1984 (Angu, m'has decepcionat, pensava que ho sabries :().

L'obra va ser escrita l'any 1949 i és una utopia d'un futur que per a Orwell, combatent a la Guerra Civil (ho va fer a les Brigades Internacionals), no podia ser més que ben negre. Orwell és l'autor de dos llibres que han donat molt que parlar: Homenatge a Catalunya i la celebèrrima Evasió a la Granja (que tots hem vist en dibuixos). La seva literatura, així docns, queda ben palesa que é suna literatura política, en el sentit més actual de la paraula. La seva obra és una reflexió constant sobre les formes de govern que poden regir el nostre destí. Tant Evasió a la Granja com 1984 són dos intents dels protagonistes de fugir d'un estat totalitari (quina visió tan agradosa tenia del futur Orwell), que sistemàticament intenta negar la condició humana i única de cada especimen per crear una massa amorfa, sense pensaments, sense sentiments. L'obra llira sobre aquesta idea de rebel·lió del personatge, Winston Smith (claríssim homenatge a Winston Churchill. I no Àlex, no és a Winston Bogarde), per intentar escapolir d'aquesta realitat, per transformar-la, canviar-la i fer un món "millor", més ajustat a la realitat… Per això, es veure recolçat i ajudat per una sèrie de personatges secundaris tan vivament descrits com el protagonista.

L'estil narratiu és amè, àgil. Les digressions són les justes per deixar ben reflectida la personalitat dels personatges. Aquests personatges estan descrits amb tota mena de detall, pel que fa a la seva vida interior. Sabem com són, com pensem, com actuen… O almenys sabem què pensen a travès de Winston Smith.

En definitiva, si us agrada saber com es veia el futur del planeta tot just 60 anys, si voleu saber cap on podria anar… aquest és el vostre llibre. És un llibre que reclama una atenció constant per part del lector… I molta imaginació i posar-se en l'època de l'autor per adonar-se dels invents que fa aparèixer. No és Juli verne, que va encertar un munt d'aparells que no eren inventats a la seva època, pe`ro supleix aquesta manca d'inventiva amb una de les reflexions polítiques més ferotges que van donar el segle XX.

La meva nota és de 9. Us el recomano fervorosament

Ovidi

1) Comença l'espera…

2006-09-04T23:14:00.000+02:00

Bona nit amics i amigues, distingit públic… I també a mi ranita Gustavo particular.

Avui ha sigut un dia… estrany. M'he quedat a casa, esperant una trucada de telefon. Si, ja sé que penseu alguns de vosaltres: "déu meu, aquest tiu és d'alcoi, no???" Pues más o menos. Conec alguna pesada d'Alcoi (hola MAR :P, que ja saps que és broma: que t'estimo molt),però és que… mira sóc optimista. Tot i que en dies com avui, millor no ser optimista i sí realista.
Al final, el mòbil no ha sonat en tot el dia, amb la qual cosa, continuo a la "busca i captura" d'una feina. Si algú sap on necessiten un gigoló… que m'avisi… o no, perquè me moriria de fam si cobro per clientes fetes :P.

Doncs bé, demà baixo a BArcelona i té molta pinta que acabi anant al cinema. Si hi vaig, ho sabreu, veureu el comentari publicat aquí.

Fins aviatttt

Ouidius

1) Les desventures del pobre profe (semana 1) (blog dedicat a Sergi, un bon noi i millor profe, que ha comès un petit error: endavant).

2006-09-01T19:37:00.000+02:00

Aquesta setmana ha sigut la primera del curs. La primera del nou any acadèmic. I com totes les primeres setmanes, es dura. Molt dura. M’explico. Actes públics de nomenaments: dimecres a les 9:30 hores. Dimarts surten els números de les persones convocades a la delegació de Baix Llobregat-Anoia. A mesura que passen les hores i s’acosta el dia, l’emoció creix. Finalment, el dimarts a darrera hora surt publicada a internet la convocatòria. Commenço a mirar. Molt bé… Anglès, alemany, naturals… I clàssiques??? On som els de clàssiques??? Doncs mira, de clàssiques de moment no hi ha res. Entro a la resta de pàgines de les delegacions territorials. I amb el meu número, tachannn, jornada sencera. Al Baix Llobregat, ni convocat (i després diuen que els tontos tenen sort ☹).
Doncs aquesta és la situació, a dia 1 de setembre, em trobo, compuesto y sin instituto (sense nòvia també, però la situació excepcional és quan en tinc, amb la qual cosa la rutina no molesta).
Volia presentar-me a Baix Llobregat amb l’esperança (o bé, diguem-li: cuento de la lechera) que amb una mica de sort aconseguiria una mitja jornada a prop de casa (aquest any aspiro a poc???), per tal de poder tenir temps per preparar les opos i fer les traduccions que m’han encarregat (ahhhh bandarra, només era interés egoista aquesta senzillesa). Però, gràcies al meu estimat Departament d’Educació (vaja, i jo tota la vida pensant que els mestres ensenyàvem i la família educava), un any més coneixeré les meravelles que tenen amagades les comarques catalanes. No és que em desagradi viatjar. No. El que passa és que una mica de tranquil·litat mai va malament a un esperit i crec que amb Figueres, Lleida, Sant Celoni i Lliçà d’Amunt, jo he complert amb la meva quota de solidaritat.
El costat positiu és que si algú em vol trucar ara, em localitza a la primera, sempre porto el mòbil a sobre, ja que no se sap mai quan em poden trucar d’ensenyament per oferir-me una feina a… Tortosa, Flix, Bessalú, Sort, Vielha… Perquè, amics meu, no en tingueu cap dubte: no em tocarà tampoc aquest any al costat de casa.
Però viatjar té costats positius: totes les persones que he conegut aquests darrers tres anys. Us estimo (a elles més que a ells) ;)

ovidi

2) Garfield 2. Calia?

2006-09-01T19:35:00.000+02:00

Cada dia tinc més clar que la meva relació amb el cine és de massoquisme pur i dur. Si no, és inexplicable com vaig anar a veure Gardfield aquest dijous (bé, l’explicació és que havia quedat a les 8 per anar a sopar… i eren les 6… i no feien res més que acabés a l’hora indicada). Tot i haver vist laa primera (que em va semblar patètica), em vaig autoconvèncer que la segona no podia ser pitjor. I vaig pagar els 6€ de l’entrada…
Per desgràcia, el refraner popular és savi. I si no, recordem: "no hay segundas parte buenas". Clar! Si parla de segones dolentes de primeres bones, no us podeu imaginar com són les segones de primeres dolentes.
La peli no deixa de ser un interminable refregit dels gags més habituals d’aquesta mena de pel·lícules: gossos que mosseguen els genitals dels homes, uns animals que s’uneixen contra un home malvat, el noi que li vol demanar per casar-se a la seva noia i no s’atreveix, etc. Cal en aquest punt reconéixer la cultura del guionista (i potser l seva valentia), perquè unir en un mateix producte La rebelió a la granja d’en George Orwell i El príncep i el captaire de Charles Dickens és per ser lletraferit… o un irresponsable màxim.
Sobre el repartiment d’estrelles… què podem dir! Surt la Jennifer Love Hewitt, que quan no veu apaaricions es pasa el dia amb gats que no existeixen (li tira el fenomen paranormal??? Parleu-li de mí, que sóc una mica fantasma :D). Surt de protagonista un de diferent a la primera. Si a la primera el protagonista era–––, suposo que l’home va veure el guió i li va agafar un atac de cor.
Hi ha alguna cosa que se salvi de la pel·lícula??? Doncs només en Billy Connelly, que és un actor britànic que m’agrada molt. És el personatge que fa de dolent. I dins de tot, és l’únic que aconsegueix que aquesta patètica pel·lícula s’aguanti per algun lloc.
Pel·lícula només recomenable per veure amb el teu nebot d’aquella germana que tan odies o per portar al fill de la veïna que posa la rentadora per les nits. En altres casos, absteniu-vos d’anar-hi.
El millor de la pel·lícula: que només dura 78 minuts.
La nota… me la reservo, no es mereix ni que l’avaluï.

2) La Joven del agua. O un conte per en-"guanyar"

2006-09-01T19:31:00.000+02:00

Esperava amb gran expectació la nova pel·lícula del director indi M. Night Shyamalan. Suposo que com la majoria de la gent. Un director que quan irrompé en el món amb El sisé sentit va fer tremolar a tothom, aportant una dosi d’aire fresc en el gèneere de pel·lícules de por (o més que por, cinema fantàstic). Les seves primeres pel·lícules eren originals, coherents i, sobretot, molt intel·ligents. El protegit passarà a la història del cinema com una de les millors pel·lícules de la història (dixi).Ara bé, les dues següents pel·lícules són, com a mínim, dubtoses. Senyals no em va agradar gens ni mica. El bosc es pot veure, però no és una pel·lícula de tanta qualitat com les primeres. Per això esperava delitós què ens oferia.
Havia llegit que la història sorgia d’un conte que el director explicava a les seves filles abans de dormir. I la veritat és que és un conte no pass indi, sinó un cuento chimo. Amb tots els tòpics del llenguatge cinematogràfic (colors, per exemple), amb un realització que no és dolenta… però que no sobresurt en cap moment.
El guió no és el d’una peli de terror, com sembla al trailer, sinó que és una història més propera al cinema fantàstic… o millor encara, al gènere literari per excel·lència a les literatures hispanoamericanes dels anys seixanta del segle XX, el realisme màgic o fantàstic (en aquest punt podem incloure algunes de les obres de Kafka, que també tenen una situació fantàstica dins de la més anodina realitat).
Els actors estan decents en els seus papers. Bona interpretació de Paul Giacometti, un bon actor que fins que no aparegué a Entre copas ningú se’l prenia seriosament i estava encasellat en papers secundaris i de comèdia.
Sobre la interpretació de la Bryce Dallas Howard no diré quasi res… no em va agradar gaire. I molt menys, la interpretació del director, que fa el paper de l’escriptor indi. Crec que s’ho ha de fer mirar la persona que en un cinefòrum amb el director al cinema Verdi demanava que li donguessin l’Òscar per la seva interpretació “tan plena de matissosI” (sic). Jo reconec que no sóc pas un expert en cinema… però els matissos no els vaig veure. Ja sabeu, qui els trobi pel carrer, que li doni a Shyamalan, que li donaran un Òscar.
No vull explicar gaire de l’argument perquè potser algun incaut no me farà cas i anirà a veure-la. No li vull trencar la il·lusió i sobretot el desencís. Qui vulgui anar, ja s’jo trobarà.
La nota de la pel·lícula, tot i això és d’un 5. Si dubteu entre Gardfield i aquesta, la decissió és claríssima: poseu-vos el partir Espanya-Argentina de bàsquet.
Per finalitzar, el meu apartat no hi ha res de bo??? Doncs mira, sí. El personatge del crític de cinema, tot el que fa i tot el que li succeeix. Ho trobo molt ben trobat i ens permet en aquest punt conèixer una mica millor les seves manies/fòbies del director, guionista i intèrpret a “lo Hitchcock”.

2) Fragils

2006-08-25T13:34:00.000+02:00

Ahir a la nit vaig arribar de Barcelona i tot just acabat de sopar, em vaig dirigir al Centre Social més actiu del poble. Allà estaven els habituals feligresos de l'establiment. Quan vaig arribar començaven a veure una pel·lícula que es diu Frágiles. Com aquesta setmana no he anat al cinema, us en parlaré d'aquesta.

Frágiles es, si no m'equivoco, la tercera peli de Jaume Balagueró, director catalana de cinema fantàstic/terror que es va donar a conéixer amb Els sense nom (que casualitats de la vida, la van fer aquesta setmana per la tele). És un dels directors de cinema de terror d'aquí que treballa amb gent de fora i acostuma a rodar en llengua anglesa, la qual cosa li suposa com a mínim la possibilitat de poder entrar en el tancat circuit americà, un circuit on les pelis estrangeres tenen molt difícil fer-se un lloc si no estan rodades en llengua anglesa.

El repartiment de la pel·lícula està format, en la seva gran majoria per actors de llengua anglesa. Aquest repartiment està encapçalat per Ally McBeal, menys coneguda com Calista Flockheart, la nòvia d'Indiana Jones (i.e., de Harrison Ford). Els actors espanyols que apareixen, principalment, és l'Elena Anaya, una noia que ja està acostumada a rodar en anglès perquè va intervenir a Van Helsing (on feia el paper d'una de les tres vampires). Altres pel·lícules on la podeu veure són: Lucía y el sexo y la peli que estrenen la setmana vinent de Alatriste (basada en la novela d'Arturo Pérez Reverte). Elena Anaya és una altra actriu espanyola que intenta obrir-se pas en el cinema americà, ja que si no estic equivocat viu a Los Àngeles.

Sobre la pel·lícula, doncs dir que no està malament. No és espatarrant, però pases una hora i mitja o una mica més entretingut, sense adormir-te. Us haig de reconéíxer que les pel·lícules de terror no són totalment del meu agrat, però aquesta es pot veure.

Però si no fes una crítica, no seria jo. I aquí ve aquesta. El guió és una còpia de El sexto sentido. Amb la diferència que en El 6º sentido els morts els veia només el nen (què gran s'ha fet, i què borratxo :D) i en aquesta pel·lícula qui veu els morts és tothom qui està a punt de morir, o bé està a prop. N'hi ha, de diferències, però la veritat és que té un "regustillo" a la pel·lícula de Night Shyamalan que és incuestionable. De totes maneres, com us deia, una pel·lícula que es pot veure.

Així doncs, de nota li posaré un 6'5. Principalment perquè està en dvd i es pot veure a casa tranquil·lament. Si fos el cine i pagant l'entrada…

1) I si parlem de com soc a l'aula???

2006-08-21T21:35:00.000+02:00

Hola amics.

Encara no he anat al cine, així que no tinc cap peli nova que comentar. Com això d'escriure és una mica "una droga", començo a explicar l'altra vessant d'aquest blog: la de profe.

Avui és dia 21. Queden 7 dies peraquè el Departament em digui on treballaré el curs vinent.

Però avui vull fer una visita al passat. A un passat meravellós que es diu Figueres; que es diu ramon Muntaner. Aquest fou el primer institut on em vaig estar tot un curs. L'experiència fou genial; els companys, una gent que em va ensenyar moltíssim; els alumnes, uns nens/nes molt macos als quals encara tinc molt d'apreci (i crec que és mutu).
La història que us explicaré va succeir en aquell institut. Jo era el professor de grec de 1r de Batxillerat. Era una classe on hi havia 18 noies i només 3 nois. Entre aquests nanos n'hi havia un que era especial: l'Ignasi. Era (i és) un bon nanu… però que a la classe era impossible que s'estigués callat. Com a conseqüència, anava una mica just. Tot i que sempre aprobava. Bé, un temps després, xerrant amb ell pel messenger sobre les seves notes i els seus exàmens, li vaig dir: "Però Ignasi, si et vaig veure com copiaves a l'examen" (ara ja no m'enrecordo de quin era, però potser era el primer del segon trimestre). En un principi, com tothom que es dopa, en Gaston ho va negar tot vehemenment… fins que, al final, em va dir: "però, si no em vas poder veure; i no em vas dir res". Sobre les seves dues afirmacions, sí que el vaig veure; i no em vaig molestar en dir-li res. Per què? Crec que és més efectiu (i teatral) el fet de dir-ho a posteriori… Els deixa intranquils… i no tornem a copiar. Si l'examen hagués estat del 3r trimestre la cosa hagués estat diferent. Llavors sí que no hagués permés que copiés… però, si ho fa en els dos priemrs, per què no deixar-lo? Al cap i a la fi, una mica d'ajuda mai ve malament, i potser d'aquesta manera s'anima a estudiar, sobretot si el profe et diu que t'ha enxampat ;).

Simplement, com a conclussió, haig de dir que hagués pagat per veure la cara de l'Ignasi quan li vaig dir…

Ovidi

P.D.: Amic Ignasi, espero que no t'hagis enfadat per explicar la teva història… i sobretot, no t'enfadis si dic públicament que no et vaig veure… M'ho va semblar, però no n'estava segur ;)

2) 70 anys sense Federico Garcia Lorca

2006-08-20T01:48:00.000+02:00

Bé, aquest segon post d'avui és una mica estrany. Ho reconec. Es tracta d'un petit homenatge a, potser, el millor poeta espanyol: Federico García Lorca. Si no és el millor, com a mínim és el més conegut. Us deixo un parell de poemes d'ell, per si hi ha sort i us entra una mica de fam (de llegir més coses seves :P).

EL BALCÓN

Si muero
Dejad el balcón abierto

El niño come naranjas
(Desde mi balcón lo veo)

El segador siega el trigo
(Desde mi balcón lo siento)

Si muero
Dejad el balcón abierto.

ROMANCE SONÁMBULO

Verde que te quiero verde.
Verde viento. Verdes ramas.
El barco sobre la mar
y el caballo en la montaña.
Con la sombra en la cintura
ella sueña en su baranda,
verde carne, pelo verde,
con ojos de fría plata.
Verde que te quiero verde.
Bajo la luna gitana,
las cosas le están mirando
y ella no puede mirarlas.

*

Verde que te quiero verde.
Grandes estrellas de escarcha,
vienen con el pez de sombra
que abre el camino del alba.
La higuera frota su viento
con la lija de sus ramas,
y el monte, gato garduño,
eriza sus pitas agrias.
¿Pero quién vendrá? ¿Y por dónde...?
Ella sigue en su baranda,
verde carne, pelo verde,
soñando en la mar amarga.

*

Compadre, quiero cambiar
mi caballo por su casa,
mi montura por su espejo,
mi cuchillo por su manta.
Compadre, vengo sangrando,
desde los montes de Cabra.
Si yo pudiera, mocito,
ese trato se cerraba.
Pero yo ya no soy yo,
ni mi casa es ya mi casa.
Compadre, quiero morir
decentemente en mi cama.
De acero, si puede ser,
con las sábanas de holanda.
¿No ves la herida que tengo
desde el pecho a la garganta?
Trescientas rosas morenas
lleva tu pechera blanca.
Tu sangre rezuma y huele
alrededor de tu faja.
Pero yo ya no soy yo,
ni mi casa es ya mi casa.
Dejadme subir al menos
hasta las altas barandas,
dejadme subir, dejadme,
hasta las verdes barandas.
Barandales de la luna
por donde retumba el agua.

*

Ya suben los dos compadres
hacia las altas barandas.
Dejando un rastro de sangre.
Dejando un rastro de lágrimas.
Temblaban en los tejados
farolillos de hojalata.
Mil panderos de cristal,
herían la madrugada.

*

Verde que te quiero verde,
verde viento, verdes ramas.
Los dos compadres subieron.
El largo viento, dejaba
en la boca un raro gusto
de hiel, de menta y de albahaca.
¡Compadre! ¿Dónde está, dime?
¿Dónde está mi niña amarga?
¡Cuántas veces te esperó!
¡Cuántas veces te esperara,
cara fresca, negro pelo,
en esta verde baranda!

*

Sobre el rostro del aljibe
se mecía la gitana.
Verde carne, pelo verde,
con ojos de fría plata.
Un carámbano de luna
la sostiene sobre el agua.
La noche su puso íntima
como una pequeña plaza.
Guardias civiles borrachos,
en la puerta golpeaban.
Verde que te quiero verde.
Verde viento. Verdes ramas.
El barco sobre la mar.
Y el caballo en la montaña.

2) Fundacion Tony Manero

2006-08-20T01:34:00.000+02:00

Estimats amics/gues (i exalumnes, oi Ignaci ;))

Divendres a la nit ens vam dirigir una colla de persones cap a la bonica localitat de Castellbisbal per veure el directe del nou disc dels nois de la Fundación Tony Manero.

El concert va durar dues hores i s'ha de dir que va tenir una gran qualitat. La banda sonava realment bé i en directe són un grup que té molta força, tot i que jo els recordava més divertits. Abans, entre cançó i cançó feien un xou, però actualment l'han abandonat, suposo que per intentar que la gent apreciï més la seva música.

Per als qui no conegueu a la Fundación, us haig de dir que el seu estil és Funky. No puc dir gaire més perquè no sóc pas un entès en música en general i en el Funky en particular. Ara bé, la gent s'ho va passar d'allò més bé ja que sóc un grup amb molta energia i no descansen un segon en les prop de 2 hores que dura l'espectacle.

Així doncs, en conclusió: si podeu veure en directe un concert de la Fundación, no us ho penseu gaire. Aneu-hi i viviu-lo. La gresca i la marxa estan assegurades

Guillem

P.D.: Genís, he sigut prou concís?

2) Silent Hill

2006-08-17T18:21:00.000+02:00

Bona tarda.

Ahir vaig anar a Barcelona i vaig aprofitar per anar als meus cinemes preferits, els Warner que hi ha a la maquinista. M'agraden perquè les pantalles són molt grans, tot i que són els més cars de Barcelona. Bé, una vegada fet el preàmbul, us explico quina peli vaig veure ahir.

La pel·lícula que vaig veure és Silent Hill. Aquesta peli està basada en un joc d'ordinador de Konami; diguem-ne que és una cosa a mig camí entre Alone in the Dark i Resident Evil, però tal vegada més a prop de Alone.

Sobre el repartiment, us diré que la protagonista és Rhanda Mitchell. Aquesta és una actriu que ha intervingut en força pel·lícules mitjanament recent (sobre tot, la més coneguda és Melinda & Melinda, d'en Woody Allen); la rèplica li dóna el seu marit, interpretat per en Sean Bean (que es va fer famós fent el paper de dolent a GoldenEye i després ha aparegut a El Senyor dels Anells i Pla de Vol: Desaparescuda). Tot i que per a mí, qui fa el millor paper és Jodelle Ferland. I qui és? La nena filla dels dos protagonistes.

El guió, en el seu origen, no és gaire original. Una nena té malsons i visions d'un poble, que resulta que és un poble abandonat (Silent Hill). Aquest poble amaga una tràgica història, motiu pel qual fou abandonat. Fins aquí, tot típic i tòpic. Ara bé, cal reconèixer que a mesura que la pel·lícula avança, va guanyant en interès i en profunditat. El final és d'una subversió d'allò que esperaríem brutal. Ara bé, si coneixeu el videojoc, podreu intuir el final i saber que hi haurà segona part (nanos: la pela és la pela, i a Hollybutt (genial Ivan :D) no hi ha gaires idees per fer pelis originals. No us explico el final per si algú la vol anar a veure.

La direcció no em sembla prou encertada… En canvi, els efectes estan força bé (com es nota que hi ha pasta a les pelis made in Hollywood). I tot i que la peli no comença amb gaire força, acaba tenint moments força interessants, com el clímax a l'esglèsia del poble.

En definitiva, que no és una pel·lícula genial, però sí una prou interessant i entretinguda com per gastar-vos els 5€ d'una entrada. Dins del que podeu trobar a al cartellea d'estrena, està força bé.

Fins aviat

Ovidi

La Tradicio clasica a Piratas del Caribe

2006-08-15T21:08:00.000+02:00

Hola de nou.

Us adjunto en aquest nou post un parell d'idees que sobre tradició clàssica m'han sorgit mentre veia la peli.

Piratas del Caribe em sembla que és una pel·lícula amb una important dosi de presència d'elements "clàssics" dins de la seva trama. Aquest post no pretén explicitar-los tots de manera exhaustiva, ni presentar-los de manera ordenada ni curosa, simplement, fer-vos esment que hi apareixen, per si esteu d'acord o no.

Aquesta segona part (i la tercera) de Piratas tenen una estructura marcadament odisseica o eneídica, o més aviat d'Argonàutica. M'explico, a més del fet que totes tres obres passen en alta mar (on hauria de passar si no una història de pirates), on el vaixell del capità sparrow, la Perla Negra té un paper preponderant. No arriba al cas de la nau Argo, però déu n'hi doret. A més, trobem l'actuació d'una fetillera (en les obres clàsiques esmentades no apareix una fetillera ni per casualitat, oi? ;)) i al final de la història, aquest final obert que ens deixa, se'ns comenta que per salvar el capità Sparrow s'haurà de fer un viatge al món d'ultratomba, més enllà del món dels vius. I aquest viatge més enllà del món dels vius és potser la referència més clara a l'Odissea i a l'Eneida. També la recerca d'"adynata", d'impossibles (com el cor de Davy Jones), és un altre element que ens situa l'acció dins de les novel·les gregues i de l'epopeia grega (els treballs de Jàson o els d'Hèracles en serien un altre exemple). La navegació cap els confins del món (tal com els Argonautes o Odisseu) és un element recurrent a la saga, i també habitual de les obres de la literatura clàssica.

En definitiva, com va dir un poeta: Nihil novum sub sole.
Lo dicho, que tot ja està inventat i que Piratas del caribe no deixa de ser un refregit de tòpics del cine i literatura d'aventures, sense més gràcia que una actriu molt maca i uns efectes digitals brutals.

Piratas del Caribe: El cofre del hombre muerto

2006-08-15T19:10:00.000+02:00

Doncs bé amics, aquí us deixo la meva impressió d'aquesta pel·lícula.

Suposo que tots coneixeu la pel·lícula. La despesa publicitària de la productora (la Disney amb el Jerry Brucheimer o com carai s'escrigui :P) és impressionant i és difícil no veure una marquesina d'autobús sense un cartell de la pel·lícula. L'elenc d'actors és molt ampli, amb actors molt "populars" que van des del Jonhy Depp fins a l'Orlando Bloom (El Reino de los cielos i El senyor dels Anells) passant per la brevíssima intervenció de només 3 segons (si arriba) d'un dels meus actors de culte, en Geoffrey Rush (impressionant actor que el podeu veure a pel·lícules com Shine, on fa el paper de pianista, o a Els miserables. on dóna vida al policia que persegueix implacablement durant anys i anys a Liam Neeson-Jean Valjean).
Sobre els aspectes tècnics de la pel·lícula, us diré que el director és en Gore Verbinsky, famós per fet… Bé, alguna cosa haurà fet (en realitat, si no m'equivoco, és el director de The Mexican i poca cosa més). La veritat és que bé per desmèrit seu o bé per desmèrit del guió, de la trama o el que sigui, no aconsegueix donar en cap moment un ritme a la pel·lícula (potser és un fan d'Oliver Stone i és l'única persona a qui li va agradar l'Alexandre :P). Crec que amb tot el pressupost que manegava podria haver obtingut un major rendiment de la situació.
Els efectes especials són, potser, el millor de la pel·lícula. Molt aconseguits els maquillatges i les simulacions per ordinador, fent la majoria la impressió de ser prou reals. Però en alguns moments… em va donar la impressió de ser un excès de efectes, fent primar els efectes per sobre qualsevol altre aspecte de la pel·lícula.
Sobre els actors, ben poca cosa podem dir, només unes breus pinzellades. En Jonhy Depp torna al paper de Capità Sparrow, un personatge amanerat, sobreinterpretat, histriònic, però tal volta em sembla que és el que ha de ser, ja que qualsevol altra interpretació faria que ens prenguèssim seriosament tota la trama… La Keira Knighhtley és el millor de la pel·lícula. Per la seva interpretació??? NOOOO, perquè està molt… ejem, és molt bona actriu :P. L'Orlando Bloom és sobre qui recau gran part de la trama de la pel·lícula i podríem dir que solventa la papereta amb prou fermesa, no per guanyar un Òscar, però sí amb professionalitat.
Un dels aspectes més negatius de la pel·lícula és el seu metratge: 150 interminables minuts. Hi ha pelis llargues, però que si tenen ritme, es suporten fàcilment. En canvi, en aquesta, n'hi ha moments en què no saps com seure a la butaca del cinema.
També negatiu el final que ho deixa tot obert per a què la gent haguem de tornar al cinema a veure la tercera (i esperem, desitgem i supliquem) i definitiva part de les aventures del Jack Sparrow i la Perla Negra.

Però no tot ha de ser negatiu. Com a cosa positiva, o almenys a mí em va agradar, us comento els dos pirates que fan parella còmica. Tenen alguns dels millors gags de la pel·lícula.

Hi ha una cosa que no entenc del guió (i si algú no ha vist la peli, que me perdoni) però, com aconsegueix el Comodoro Harrington el cor de Davy Jones? Quan es trenca la gerra, ell està a la illa perseguit pels indígenes. Em sembla una errada de guió brutal. O sóc jo? Si algú té una explicació que se m'escapès, li agraïria.

Finalment, només una nota. La història del triangle amorós que esclata, no us recorda a la primera trilogia filmada de la Guerra de les galàxies??? On Jack Sparrow seria el capità Han Solo, en Ted Turner seria Luke Skywalker i la Keira seria la princesa Amidala. perquè també hi ha en Chiwaka (que seria el segon de La Perla Negra), els ésser raros (els indígenes més o menys serien els Ewoks?). NO sé, digueu-me freaky, però hi veig moltes coincidències…

la nota de la peli és un 5'5 (i el pitjor… és que aniré a veure la tercera, tot i saber que és dolenta: nota per a mí: 0 de burro :P).

Gràcies per aguantar aquesta parrafada

Ouidius

Primera lliço

2006-08-14T20:49:00.000+02:00

Doncs bé amics, aquest blog (un de tants que hi ha a la xarxa) pretén tractar de diversos temes:
1. Explicar les meves experiències diàries a classe.
2. Donar la meva versió sobre els llibres i/o pel·lícules que llegeixi.

Per tal de no fer un patiburrull difícil d'assimilar, cada dia que escrigui encapçalaré les "lliçons" amb un 1 o un 2, segons el tema que tracti.